El lector de Bernhard Shlink

Proposat per Irene Sánchez.

A la plana de Otis B. Driftwood podem llegir una ressenya, de la qual teniu un fragment:

“(...) Der Vorleser” es uno de los mejores libros que he leído en el último año.

Estamos en una ciudad alemana, pocos años después de la II Guerra Mundial. Michael Berg es un adolescente que hace las cosas propias de su edad: va al instituto, ayuda en casa, convive con sus amigos… hasta que conoce a Hanna, una mujer de cuarenta y tantos, cobradora en el tranvía, con quien empieza a descubrir sentimientos y pasiones que a su edad se vuelven como garras de las que es imposible escapar: amor y sexo sin desligarse el uno del otro. Hanna le insufla la vida que él devora, y a cambio Michael lee sus libros en voz alta para regalarle su voz bañada en infinidad de historias. La repentina desaparición de Hanna les acaba separando, pero sólo físicamente: años después, cuando Michael es un estudiante de Derecho en ciernes, se reencontrará no sólo con Hanna, sino con un doble e impactante secreto que ella ha conservado celosamente todos estos años (...)".

La incognita Newton de Catherine Shaw

Proposat per Josep Hernández.

A www.casadellibro.com podem llegir:


"Cambridge, año 1888. Tres profesores de la universidad han sido asesinados misteriosamente cuando investigaban EL PROBLEMA DE LOS TRES CUERPOS, un enigma matemático que Sir Isaac Newton fue el primero en plantear. Vanessa Duncan es una joven institutriz que ha empezado a trabajar recientemente en la ciudad universitaria como maestra de niñas. Gracias a las familias para las que trabaja, tiene la oportunidad de relacionarse con las más privilegiadas mentes matemáticas de la prestigiosa universidad. Además, el momento no podría ser más emocionante: todos se hallan inmersos en la investigación del problema de los tres cuerpos. El rey Óscar de Suecua ha decidido que para su 60 aniversario concederá un sustancial premio a aquel matemático que consiga resolver el problema, que fue planteado por vez primera por Isaac Newton. Sin embargo, todo da un giro inesperado cuando el profesor adjunto de matemáticas, Akers, es encontrado muerto en sus habitaciones de un violento golpe en la nuca y el enamorado de la srta Duncan, otro matemático llamado Weatherburn, es acusado del crimen. Vanessa se verá empujada a una inesperada aventura que la llevará por media Europa en busca del verdadero culpable en una carrera desesperada en contra de la horca. La incógnita Newton es una novela trepidante y de lectura compulsiva que nos transporta a la fascinante Inglaterra victoriana".

L'instint de seducció de Sebastià Serrano

Proposat per Isabel Gaitan.

A www.vilaweb.cat podem llegir :

"L ’instint de la seducció és el llibre que et dóna les claus per arribar a ser un mestre en l ’art de seduir.Ens comuniquem amb uns objectius concrets:una criatura plora quan vol que li facin cas,un noi impressiona una noia per sortir amb ella,un partit de govern amaga,capgira o manipula la informació per mantenir-se en el poder...La comunicació és plena d ’estratègies per assolir els nostres objectius i la seducció és un element imprescindible en aquest procés.
Un moviment subtil als llavis,un tímid contacte de pell,un lleuger aixecament de celles,un somriure o un sospir són signes no verbals que ofereixen la informació necessària perquè la nostra relació comunicativa sigui un èxit i el joc de seducció estigui garantit.

Sebastià Serrano ens ofereix en aquest llibre un mètode que millorarà les nostres relacions personals i laborals".

La pell freda de Albert Sánchez Piñol

Proposat per Montse Capellà i Yolanda Sediles.
A l'Edu365 podem trobar una proposta de lectura sobre el llibre.

"	La pell freda és un malson. Amb aquestes poques paraules, Albert Sánchez Piñol ha resumit la seva novel·la. És un malson per al protagonista i també ho podrà ser per a tu, que t'endinsaràs en un món fantàstic ple de sorpreses per descobrir uns personatges amb uns caràcters que són antics com la vida mateixa. La novel·la s'enceta com una història de passions: "Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç."
	La por és un ingredient constant que mou els personatges i que també et farà sotragar la teva lectura.
	Escrita en primera persona en forma de memòries, la novel·la explica com un antic militant de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), Kollege, desenganyat de la lluita patriòtica per la independència d'Irlanda, desembarca en una illa minúscula del sud de l'oceà Atlàntic per encarregar-se d'una petita estació meteorològica, amb el desig de fugir del seu país i trobar la pau interior."

L'àngel del vespre de Maria Mercè Roca

Proposat per Carme Pérez.

A www.escriptors.cat podem llegir:


"(...)a L'àngel del vespre (1998) s'entrellacen les històries de quatre personatges: l'Andreu, un etern número dos al qual, de sobte, les circumstàncies projecten cap al primer lloc d'una candidatura política per a l'alcaldia de Girona; la Marta, la seva dona, traumatitzada per la mort, anys enrere, d'un fill poc després de néixer; la Laura, una meteoròloga, veïna del matrimoni, que ha estat abandonada pel marit a causa de la seva frigidesa i la Sara, una jove militant del partit de l'Andreu, amb qui viurà una història d'amor dramàtica".

La carta esférica de Arturo Pérez-Reverte.

Proposat per Carlos Solano.

A Lengua en secundaria podeu llegir la ressenya de Eduardo Larequi sobre la novela, de la que us presentem un fragment:

"(...) La carta esférica no puede considerarse, ni mucho menos, una obra deleznable. Hay en ella talento narrativo, una gran capacidad para lograr ambientes y escenarios convincentes (tanto contmporáneos como históricos), personajes atractivos (la hermosa e inalcanzable Tánger Soto, sobre todo), páginas tensas y vibrantres, y una variedad de homenajes, citas y ecos literarios que harán las delicias de los aficionados a las novelas de aventuras marítimas y de los admiradores de Tintín y Corto Maltese. Intentando ser ecuánime, debo señalar que mi decepción no se debe tanto al desequilibrio entre los méritos y los defectos de la novela, sino al exagerado nivel de expectativas creado por el lanzamiento comercial del que ha sido objeto (la presentación editorial insiste, con criterio acaso imprudente, en la vinculación de la novela con grandes clásicos del género de aventuras, “de Melville a Stevenson y Conrad, de Homero a Patrick O'Brian”) (...)".

El perquè de tot plegat de Quim Montsó

Proposat per Farners Lladó.
A la plana sobre l'autor podem llegir aquest article de Manuel Oller:

"Tal com va fer Andreas Capellanus ara ja fa uns quants segles, Quim Monzó s'ha dedicat a fixar en aquest últim recull de contes alguns dels episodis de l'imaginari amorós contemporani, però no en clau de codi idealitzant sinó d'indagació. La pregunta és la del títol: el perquè de tot plegat. El punt de partida, la perplexitat. A Quim Monzó li passa el mateix que a més d'un dels seus personatges: "el meravella que (tot i les evidències en contra) perserveri al llarg dels segles aquest funest costum humà d'aparellar-se i de conviure".

Dues terceres parts del recull són dedicades monogràficament a desgranar conte a conte tota la gamma d'aquesta casuística amorosa. El mostrari és ampli i variat, el balanç més aviat magre: patiment, quimera i desorientació. Els contes tipifiquen tota mena d'actituds i discursos. Veiem com s'hi succeeixen els amors lúbrics i els enamorats, els amants ingenus i els experimentats, les parelles estables i les inestables. Hi trobem promiscuïtat i monogàmia, gelosia i indiferència, matrimonis clàssics i no tan clàssics. Totes les posicions des de tots els angles possibles (del malson a la postal diàfana, de la paròdia a l'exabrupte) i sempre amb resultats semblants.

No es tracta, com podria semblar a primera vista, de cap retaule amb pretensions sociològiques i/o generacionals. Així ho confirma el fet que, en tot el llibre, no hi aparegui cap preservatiu i que l'única malaltia de transmissió sexual que s'hi contrau siguin unes purgacions.

A Quim Monzó, tampoc no sembla que l'interessi gaire saber de què parlem quan parlem de l'amor. Es decanta més aviat per l'exploració de tot allò que parla per nosaltres quan parlem (o fem) l'amor: sembla més interessat per detectar quins són els discursos, els tòpics, els miratges, els estereotips que circulen i ens intoxiquen.

En aquests contes, connecta amb emocions primàries (el desig, la gelosia, la frustració) i les projecta en alguns dels racons menys visitats per la ficció contemporània dels escenaris canviants de l'aparellament. La penetració amb què desmunta aquestes tramoies és impressionant. L'escriptura de Quim Monzó és alhora compulsiva i analítica, construïda i impactant. El resultat d'aquesta vivisecció d'imatges i emocions és una catarsi que no adorm.

Després d'aquest recorregut pels ravals del nou i del vell desordre amorós, trobem una sèrie de rondalles capgirades, reescrites amb una habilitat magistral, que continuen parlant del desig i de l'amor. Canvia aquí la primera matèria, però no el processament a què la sotmet. Opera amb la Ventafocs, amb la Bella Dorment del bosc o bé amb el gat i el ratolí —rivals eterns dels dibuixos animats—, de manera semblant a com feia Robert Coover, en Una nit al cinema, amb els protagonistes de Casablanca i el seu sentimentalisme tronat.

El recull es clou amb una sèrie de contes que, tot i que ja no parlen d'amor sinó del llenguatge i l'escriptura, enllacen sense estridències amb els anteriors i els donen sentit: també aquí s'imposa la insatisfacció i el miratge. Cada paraula, cada línia, cada conte del recull sembla treballar en la mateixa direcció: respondre l'interrogant del títol amb el dibuix d'un interrogant tautològic que comença a la primera pàgina del recull i acaba a la pagina cent seixanta-nou. Amb un punt.

La força de les ficcions, la tensió transparent del llenguatge, la precisió disciplinada de la imaginació i l'absencia d'efectismes i trucs gratuïts fan d'aquests contes autèntiques obres mestres del gènere. ¿Què més se li pot demanar?".

El clan del oso cavernario de Jean M. Auel

Proposat per Mª José López.

A www.ociototal.com podem llegir la següent ressenya:

"La escritora norteamericana Jean M. Auel, es autora de la saga "Los Hijos de la Tierra" con la que ha conseguido desarrollar una peculiar forma de literatura a caballo entre el rigor científico, la novela histórica y los relatos de aventuras. Original y sorprendente, la obra de Jean M. Auel ha calado profundamente entre cientos de miles de lectores, provocando un verdadero fenómeno sociológico y literario.

Nacida en Chicago, reside desde hace años en Oregón. Su actividad literaria va siempre precedida de una basta tarea de investigación que la autora va a culminar en nuestro país. Para ello se ha centrado en los yacimientos paleantropológicos de Atapuerca, Abric Romaní, Ekain, y cuevas de Altamira. El rigor de la escritora para ubicar la acción de sus relatos y el perfil de sus personajes ha exigido que el cierre de la saga pase necesariamente por conocer estos lugares de claro interés paleontológcio y antropológico.

La saga relata tiene como protagonista a Ayla, una niña Cro-magnon que, con cinco años, un terremoto la separa de su familia. Tras días de fuga y de terror, y a punto de morir en su huida, es salvada y adoptada por la curandera de una tribu de Neandhertal, el "clan del oso cavernario". Este es el inicio de una espectacular aventura en una época histórica poco tratada en el mundo de las letras. A lo largo de sus aventuras Ayla deuestra que ella es diferente y que no puede someterse a la tiranía de las costumbres de un grupo étnico diferente al suyo. La búsqueda constante de sus propias señas de identidad y la afanosa lucha por la supervivencia empiezan a entretejer un hilo argumental poco común. La narración se desarrolla con una enorme belleza plástica y humana, a veces cruel, a veces llena de ternura, y siempre presentes temas tan candentes como el racismo, la violencia, la tradición, la ambición, la intolerancia, el odio y la envidia.

La saga se compone de cuatro libros, "El clan del oso cavernario", " El valle de los caballos", " Los cazadores de Mamuts", "La llanuras del transito". En Mayo del 2002 publicará la quinta entrega de la serie, "Los refugios de Piedra", y la saga se culminará con una sexta entrega cuyo título esta por determinar".

A la mateixa plana podreu trobar d'altres enllaços interessants sobre el llibre i la seva autora.

La mujer justa de Sándor Márai

Proposat per Ester Mellinas.
A www.escueladeescritores.com podem llegir la resenya de

Reseña escrita por: Ignacio Jáuregui
Editado por: Salamandra
Fecha: 2006-08-26

"El húngaro Sándor Márai (1900-1989) es un descubrimiento personal, íntimo y acogedor de cada uno, que merece compartirse. Yo se lo debo a una buena amiga, lectora selectiva y sagaz donde las haya; pero todos los lectores hispanos se lo debemos en realidad a la iniciativa de la editorial Salamandra (escisión española de la argentina Emecé) de reeditarlo en castellano.

Como ya es del dominio público, la literatura de Márai nos ha sido escondida hasta después de su muerte y de la caída del telón de acero, ya que dejó de publicarse desde los años 40 en su propio país por su disidencia total con los gobiernos prosoviéticos de Budapest.

Márai pertenecía a una antigua familia burguesa, y sus novelas son un retrato (hipercrítico, por otra parte) de las clases cultas y acomodadas de la primera mitad del siglo XX. En 1948 se marchó de Hungría y vivió cuarenta años exiliado en Italia, Francia, Canadá y Estados Unidos, donde murió olvidado, por equivocarse de época y de entorno como tantos otros, antes y después de él.

En La mujer justa, se nos cuenta una historia desgarradora de amor, de celos y de traición a través de tres monólogos: el de Maritka, joven y hermosa burguesa que cuenta a una amiga cómo se casó y se divorció de su marido tras la muerte de su único hijo y tras descubrir que él había estado siempre enamorado platónicamente de otra mujer; el del marido Péter, que cuenta cómo perdió a su hijo (físicamente) y a su mujer (en el plano afectivo) y cómo se casó con la traidora Judit contraviniendo todas las convenciones de la burguesía, hasta perderla después y aprender a convivir con la soledad total; y el de la propia Judit, que cuenta a su último amante cómo salió de la pobreza, cómo se casó con Péter y cómo arrasó casi inocentemente con su hacienda y con su vida antes de que acabaran el trabajo la guerra, el asedio de Budapest y los bombardeos.

La prosa de Márai resulta de una vigencia asombrosa, por su propia calidad y en parte (imagino) por sus extraordinarias traducciones del húngaro. Márai afronta sin miedo todos los grandes problemas de la existencia (y por tanto, de la literatura), pero a través de una mirada completamente nueva y tan lúcida que no deja de sorprender en cada párrafo; parece casi imposible conseguir en un solo autor un compendio tal de observaciones tan originales, inteligentes y veraces. En fin, una gran lectura que consigue además resultar acogedora y entretenida".

Una dona difícil de John Irving

Proposat per Núria Reichart.

A la web de Gabriel Massip podem llegir:

"Una dona difícil ens presenta Ruth Cole en tres èpoques ben diferents de la seva vida: quan és tot just una nena (quatre anys) i viu una infantesa desgraciada, trenta anys més tard -havent assolit la posició d'escriptora mundialment reconeguda- i finalment deu anys després, quan de fet aconsegueix trobar la felicitat.

En tota la vida de la Ruth hi ha mitja dotzena de personatges, de caràcters i costums ben diferents, les vides dels quals s'entrecreuen contínuament: els seus pares, marcats per la tragèdia de la mort dels dos primers fills, l'Eddie O'Hare, que l'estiu que fa d'ajudant del pare de Ruth s'enamora perdudament de la mare de la nena, i la Hannah, amiga de joventut de la Ruth, i totalment opsada a ella quant a comportament sentimental i sexual.

La novel·la és molt recurrent, es repeteixen les mateixes situacions una i una altra vegada, amb diferents personatges. Algun dels episodis és realment cru, d'altres són especialment ben trobats, i denoten una solidesa difícil de trobar en altres novel·les.

Tot i que el fil conductor principal de les dues darreres parts és la vida sentimental de la Ruth, la descripció dels comportaments sexuals dels diversos personatges (amb tres patrons ben diferenciats) i les constants referències a l'ofici d'escriure -la Ruth, el seu pare i l'Eddie són escriptors, la Hannah és periodista, el primer marit de la Ruth és el seu editor- són els altres dos temes omnipresents al llarg del llibre.

No és un llibre fàcil, a causa del ritme lent i de l'ús de diversos recursos literaris inhabituals, com ara incloure capítols de novel·les o contes escrits pels mateixos protagonistes. Més d'un dirà què hi fa, ara, això aquí al mig?, i s'ho saltarà sense contemplacions o tancarà el llibre.

El amor en los tiempos del cólera de Gabriel García Marquez

Proposat per Amalia Uriondo.

A la Wikipedia podem llegir:

"El amor en los tiempos del cólera es una novela que el premio Nobel colombiano Gabriel García Márquez publicó en 1985. La novela narra la vida de tres personajes a principios del siglo XX en una ciudad costera que, por las descripciones, parece ser Cartagena de Indias. Esta es una historia de amor con una prosa impecable, al mejor estilo del Nobel".

La Fortalesa Digital de Dan Brown

Proposat per Joan Queldra.

A la Wiquipedia podem llegir:

"Susan Fletcher, la criptógrafa estrella de la ultrasecreta Agencia de Seguridad Nacional (NSA) no pude dar crédito a sus oídos cuando su jefe, el director de la Agencia, le informa de que han interceptado un código que ni siquiera la mayor supercomputadora conocida puede descifrar. La única pista para romper el letal código parece estar oculta en el cadáver de un hombre que ha fallecido en España, donde ha sido enviado David Becker, el prometido de Susan. Mientras éste intenta hallar la clave y sobrevivir a la persecución de un metódico e implacable asesino a sueldo en las calles de Sevilla, Susan se enfrentará a su propio drama en las instalaciones de máxima seguridad de la NSA, durante una larga noche en la que la mentira y el asesinato acechan tras cada puerta."

Carta a un adolescent de Vittorino Andreoli

Proposat per Carolina Trincheria .
A www.apmavoramar podem llegir:

"Aina Mercader recollia amb les següents paraules la presentació que l’autor feia del seu llibre (diari Avui, 15.3.06):

Si a Vittorino Andreoli, psiquiatre i autor de Carta a un adolescent, li fem definir l'adolescència amb una sola paraula, contesta, sense vacil·lar, que és una metamorfosi. "Una metamorfosi al pur estil Kafka -subratlla-, com la que pateix Gregor Samsa al llibre La metamorfosi, quan s'adona que s'està convertint en un insecte repugnant".

Amb 66 anys i el currículum de pare i avi a les espatlles, Andreoli parla als joves en un llibre "per a adolescents que -segons ell- els pares no poden eximir-se de llegir"(...).

La carta fa un retrat robot de l'adolescència més problemàtica, amb la qual treballa, que li serveix per atacar els comportaments que aguditzen els entrebancs del nen que s'està convertint en adult. L'autor dóna, al llarg del llibre, la recepta per tenir una adolescència feliç, tot i que avisa que ell no promet cap paradís.

Andreoli recomana augmentar la dosi de comunicació entre pares i fills, com a eina per acabar amb la solitud i el silenci intergeneracional; treure l'autoritat a la qual tendeixen els adults, perquè "el poder no serveix per educar"; a més, recorda que els pares han de ser pares i no amics dels fills, i així vol acabar amb el mite dels progenitors que volen ser col·legues dels seus descendents.

Carta a un adolescent arriba amb l'aval d'haver estat un best seller a Itàlia, on va néixer Andreoli. Per ell, l'èxit del llibre es deu al fet que "la societat italiana està malalta, com totes". Si aquest diagnòstic es compleix, la seva carta pot ser un fenomen a casa nostra, però també en països com el Japó, Noruega i Turquia, on s'ha traduït recentment. Pel psiquiatre amb vocació d'escriptor, "la venda del llibre arreu del món demostra que tots els adolescents s'assemblen, siguin del país que siguin".

Haciendo la contra de Víctor Amela (et alii)

Proposat per Cristina Jeremías.

A Barceloca.com podem llegir:

"Haciendo la contra

Me llamo "La contra". Tengo cinco años largos. Nací en La Vanguardia de Barcelona. Soy una y a la vez tres. Me gusta escuchar a todo el que tenga algo que decir..., y casi todo el mundo tiene algo que decir. No pienso casarme con nadie. ¿Hijos? 1.500 personajes, por ahora: aquí os presento a 101, bien peinaditos. Mi ideología es que el pensamiento no delinque. Mi religión está hecha de preguntas más que de respuestas. Me han dado voz en RAC 1 y en la Cope. ¿Mi afición favorita? Que tú me leas..."