diumenge, 14 de gener del 2007

El perquè de tot plegat de Quim Montsó


Proposat per Farners Lladó.
A la plana sobre l'autor podem llegir aquest article de Manuel Oller:

"Tal com va fer Andreas Capellanus ara ja fa uns quants segles, Quim Monzó s'ha dedicat a fixar en aquest últim recull de contes alguns dels episodis de l'imaginari amorós contemporani, però no en clau de codi idealitzant sinó d'indagació. La pregunta és la del títol: el perquè de tot plegat. El punt de partida, la perplexitat. A Quim Monzó li passa el mateix que a més d'un dels seus personatges: "el meravella que (tot i les evidències en contra) perserveri al llarg dels segles aquest funest costum humà d'aparellar-se i de conviure".

Dues terceres parts del recull són dedicades monogràficament a desgranar conte a conte tota la gamma d'aquesta casuística amorosa. El mostrari és ampli i variat, el balanç més aviat magre: patiment, quimera i desorientació. Els contes tipifiquen tota mena d'actituds i discursos. Veiem com s'hi succeeixen els amors lúbrics i els enamorats, els amants ingenus i els experimentats, les parelles estables i les inestables. Hi trobem promiscuïtat i monogàmia, gelosia i indiferència, matrimonis clàssics i no tan clàssics. Totes les posicions des de tots els angles possibles (del malson a la postal diàfana, de la paròdia a l'exabrupte) i sempre amb resultats semblants.


No es tracta, com podria semblar a primera vista, de cap retaule amb pretensions sociològiques i/o generacionals. Així ho confirma el fet que, en tot el llibre, no hi aparegui cap preservatiu i que l'única malaltia de transmissió sexual que s'hi contrau siguin unes purgacions.


A Quim Monzó, tampoc no sembla que l'interessi gaire saber de què parlem quan parlem de l'amor. Es decanta més aviat per l'exploració de tot allò que parla per nosaltres quan parlem (o fem) l'amor: sembla més interessat per detectar quins són els discursos, els tòpics, els miratges, els estereotips que circulen i ens intoxiquen.


En aquests contes, connecta amb emocions primàries (el desig, la gelosia, la frustració) i les projecta en alguns dels racons menys visitats per la ficció contemporània dels escenaris canviants de l'aparellament. La penetració amb què desmunta aquestes tramoies és impressionant. L'escriptura de Quim Monzó és alhora compulsiva i analítica, construïda i impactant. El resultat d'aquesta vivisecció d'imatges i emocions és una catarsi que no adorm.


Després d'aquest recorregut pels ravals del nou i del vell desordre amorós, trobem una sèrie de rondalles capgirades, reescrites amb una habilitat magistral, que continuen parlant del desig i de l'amor. Canvia aquí la primera matèria, però no el processament a què la sotmet. Opera amb la Ventafocs, amb la Bella Dorment del bosc o bé amb el gat i el ratolí —rivals eterns dels dibuixos animats—, de manera semblant a com feia Robert Coover, en Una nit al cinema, amb els protagonistes de Casablanca i el seu sentimentalisme tronat.

El recull es clou amb una sèrie de contes que, tot i que ja no parlen d'amor sinó del llenguatge i l'escriptura, enllacen sense estridències amb els anteriors i els donen sentit: també aquí s'imposa la insatisfacció i el miratge. Cada paraula, cada línia, cada conte del recull sembla treballar en la mateixa direcció: respondre l'interrogant del títol amb el dibuix d'un interrogant tautològic que comença a la primera pàgina del recull i acaba a la pagina cent seixanta-nou. Amb un punt.

La força de les ficcions, la tensió transparent del llenguatge, la precisió disciplinada de la imaginació i l'absencia d'efectismes i trucs gratuïts fan d'aquests contes autèntiques obres mestres del gènere. ¿Què més se li pot demanar?".

1 comentari:

Anònim ha dit...

Va ser una lectura de vacances: contes curts, sense massa complexitat i entretinguts. Haig de dir, però, que em va semblar un tant repetitiu en quant a esquemes vitals i temes tractats. Sóc més amiga de la varietat si haig de llegir diferents coses d'un mateix autor, però va estar bé...