Proposat per Núria Reichart.
A la web de Gabriel Massip podem llegir:
"Una dona difícil ens presenta Ruth Cole en tres èpoques ben diferents de la seva vida: quan és tot just una nena (quatre anys) i viu una infantesa desgraciada, trenta anys més tard -havent assolit la posició d'escriptora mundialment reconeguda- i finalment deu anys després, quan de fet aconsegueix trobar la felicitat.
En tota la vida de la Ruth hi ha mitja dotzena de personatges, de caràcters i costums ben diferents, les vides dels quals s'entrecreuen contínuament: els seus pares, marcats per la tragèdia de la mort dels dos primers fills, l'Eddie O'Hare, que l'estiu que fa d'ajudant del pare de Ruth s'enamora perdudament de la mare de la nena, i la Hannah, amiga de joventut de la Ruth, i totalment opsada a ella quant a comportament sentimental i sexual.
La novel·la és molt recurrent, es repeteixen les mateixes situacions una i una altra vegada, amb diferents personatges. Algun dels episodis és realment cru, d'altres són especialment ben trobats, i denoten una solidesa difícil de trobar en altres novel·les.
Tot i que el fil conductor principal de les dues darreres parts és la vida sentimental de la Ruth, la descripció dels comportaments sexuals dels diversos personatges (amb tres patrons ben diferenciats) i les constants referències a l'ofici d'escriure -la Ruth, el seu pare i l'Eddie són escriptors, la Hannah és periodista, el primer marit de la Ruth és el seu editor- són els altres dos temes omnipresents al llarg del llibre.
No és un llibre fàcil, a causa del ritme lent i de l'ús de diversos recursos literaris inhabituals, com ara incloure capítols de novel·les o contes escrits pels mateixos protagonistes. Més d'un dirà què hi fa, ara, això aquí al mig?, i s'ho saltarà sense contemplacions o tancarà el llibre.
1 comentari:
Aquest ha estat el llibre que jo he ofert al Club de Lectura. No és el millor que he llegit, però sí un dels que més m'han trastocat. El vaig comprar perquè el recomanava l'Emili Teixidor en un programa de ràdio i, encara que el títol em suggeria un llibre d'auto-ajuda, si l'Emili el recomanava, jo el llegiria.
Va ser una d'aquelles lectures que devores, que no pots parar de llegir i que, al mateix temps, no vols que s'acabi. Per això no us heu d'espantar del seu gruix: es passa volant, i mereix la pena. Ja sé que els llibres et marquen depén del moment en què et trobis en el moment de llegir-lo, però aquest ho va fer. D'això farà uns set o vuit anys. Després de l'Irving ho he llegit tot, i té títols igual de bons que aquests, operò en la meva opinió els dos últims no valen res. Si heu de conèixer en Irving, no comenceu per el final.
Publica un comentari a l'entrada